L’animal humà

Fa nou dies Rochon P’ngieng va ser capturada per un camperol de la regió selvàtica de Cambodja. Anava completament nua i vivia a la selva, tota sola, alimentant-se del que trobava o podia caçar. Feia vint anys que havia desaparegut. Es devia perdre quan els seus pares, quan ella només en tenia vuit, la van enviar a buscar uns búfals prpietat de la família que estaven pasturant en una àrea allunyada del bosc.

A l’hora de la seva captura, Rochon no parlava, no parava atenció a les persones que la voltaven i es captenia en tot moment com un animaló salvatge a qui hom manté en captivitat. Quant va desaparèixer era una nena perfectament normal; ara, però, es constat que tots els rudiments de l’educació han estat escombrats pel vent cruel de la intempèrie. Amb molta sort i paciència infinita per part dels seus familiars, Rochon potser padrà retornar a la comunitat humana. Això només si la llarguíssima soledat que ha patit a la selva no ha imprès en ella la marca indeleble de la condició salvatge.

El cas d’aquesta nena, ara ja una dona per l’edat, no és el primer. La història, i fins i tot la mitologia, són plens de cròniques i faules sobre el tema. Ròmul i Rem, van ser critas per una lloba, l’estàtua de la qual decora simbòlicament el Capitoli de la ciutat. Tarzan i el nen Mowgli, del Llibre de la selva, són concrecions literàries d’un fenomen conegut tostemps, amb alguns casos perfectament documentats, com el del nenVíctor de l’Aveyrib, amb l’informe homònim de Jean Itard, el pedagog francès que en tingué cura. Es tracta d’infants abandonats o perduts de molt jovenets, els quals, contra tota expectativa, han aconseguit sobreviure en un medi selvàtic o boscós, en soledat o aixoplugats per animals.Tot plegat em fa reflexionar sobre allò que constitueix realment la condició humana. Crec que no és suficient de tenir el cos d’una persona per a ser un ésser humà. Cap de nosaltres no tindria la capacitat de pensar i parlar, emocionar-se i relacionar-se si no l’hagués adquirida per contacte, per imitació i per ensinistrament. Les persones, al meu entendre, només arriben a ser-ho i ens mantenim com a tals, gràcies al fregament amb els altres. Som humans perquè els altres ens transmeten la seva humanitat, o el que resulta el mateix: és l’educació allò que transforma la nostra animalitat en humanitat.

Publicat al Diari Segre (dissabte 27/01/2007)  Autor Ramon Camats

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.