Quan diem que alguna cosa “és la gota que ha fet sobreeixir el vas” parlem, és clar, del de la nostra paciència. Aquesta frase descriu tota una actitud: la de reaccionar únicament quan ja no podem aguantar més. Aleshores, el fet mateix de tenir-ne prou, d’haver suportat molt, massa fins i tot, sembla autoritzar-nos a una resposta eventualment desproporcionada, sovint contundent i alguns cops definitiva. L’alegria interna que ens proporciona el fet d’haver reaccionat d’alguna manera davant d’un fet continuat i desagradable, però, no ens amaga que sovint la reacció ha estat inefectiva, desmesurada i probablement massa tardana.
Als human ens manca moltes vegades la capacitat de modular les nostres respostes, tant pel que fa al seu moment com pel que fa a la seva intensitat. Sembla que només tenim dues posicions extremes: obert i tancat, com els interruptors elèctrics. Així actuem arreu : quan es tracta de renyar la canalla, quan hem de defensar els nostres drets davant del cap de personal o quan hem de manifestar la nostra opinió davant de persones reticents. Per això, quan finalment ens decidim a actuar, els nens –envalentits- ja no ens fa cap mena de cas, el cap s’irrita per la vehemència de les nostres reivindicacions o els nostres interlocutors ens diuen que hauríem d’haver parlat abans i en un altre to.
El que ens manca no és altra cosa que coratge moral, una força de l’ànima que els psic+olegs actuals anomenen assertivitat. Es tracta, és clar, de la capacitat de ser un mateix tothora i davant de tothom. Encara més, es tracta de dir i actuar com sincerament creiem que cal fer-ho, amb educació i sense mancar al respecte a ningú; serenament, però amb claredat. És evident que no es tracta pas de l’antiga virtut guerrera dels soldats sinó d’una altra, tan vella com aquesta, però pacífica i socialment tan útil com necessària. És la que, posem per cas, necessitem els pares per enfrontar-se als seus fills i educar-los. Sense defugir el conflicte –educar significa dir que no algun cop- necessitem el valor de restablir la seva autoritat i de fer obeir aquest que, per l’edat, ha d’aprendre a fer-ho per convertir-se en persones vertaderament “educades”. Aquest força de l’ànima la necessitem tots. És la més gran de les virtuts; si no la posseïm, difícilment podrem conservar les altres.
Publicat al diari Segre. Secció cave canem. Autor Ramon Camats 14 d’octubre de 2007
[@more@]
Hi ha tres formes bàsiques d’actuar i depen del factor bio-psico-social que afecta a cadascuna de les persones per diferent… Aquests tres comportaments són: pasiu, assertiu i agressiu. és ben cert que el mètode assertiu aconsegueix (per estudis) millor resultats, però tampoc podem reduir el nostre comportament sempre a una rutinaria explicació… podem mostrar una façana agressiva, i fins i tot pasiva en alguns moments, però sempre amb un fi assertiu… tot i això està clar que som persones i el cavall indomable del que parlava Aristòtil sempre hi serà al nostre interior. No podem controlar tots els impulsos però si moderar-los i redireccionar-los.