La força de l’ànima

Quan diem que alguna cosa “és la gota que ha fet sobreeixir el vas” parlem, és clar, del de la nostra paciència. Aquesta frase descriu tota una actitud: la de reaccionar únicament quan ja no podem aguantar més. Aleshores, el fet mateix de tenir-ne prou, d’haver suportat molt, massa fins i tot, sembla autoritzar-nos a una resposta eventualment desproporcionada, sovint contundent i alguns cops definitiva. L’alegria interna que ens proporciona el fet d’haver reaccionat d’alguna manera davant d’un fet continuat i desagradable, però, no ens amaga que sovint la reacció ha estat inefectiva, desmesurada i probablement massa tardana.

Als human ens manca moltes vegades la capacitat de modular les nostres respostes, tant pel que fa al seu moment com pel que fa a la seva intensitat. Sembla que només tenim dues posicions extremes: obert i tancat, com els interruptors elèctrics. Així actuem arreu : quan es tracta de renyar la canalla, quan hem de defensar els nostres drets davant del cap de personal o quan hem de manifestar la nostra opinió davant de persones reticents. Per això, quan finalment ens decidim a actuar, els nens –envalentits- ja no ens fa cap mena de cas, el cap s’irrita per la vehemència de les nostres reivindicacions o els nostres interlocutors ens diuen que hauríem d’haver parlat abans i en un altre to.

El que ens manca no és altra cosa que coratge moral, una força de l’ànima que els psic+olegs actuals anomenen assertivitat. Es tracta, és clar, de la capacitat de ser un mateix tothora i davant de tothom. Encara més, es tracta de dir i actuar com sincerament creiem que cal fer-ho, amb educació i sense mancar al respecte a ningú; serenament, però amb claredat. És evident que no es tracta pas de l’antiga virtut guerrera dels soldats sinó d’una altra, tan vella com aquesta, però pacífica i socialment tan útil com necessària. És la que, posem per cas, necessitem els pares per enfrontar-se als seus fills i educar-los. Sense defugir el conflicte –educar significa dir que no algun cop- necessitem el valor de restablir la seva autoritat i de fer obeir aquest que, per l’edat, ha d’aprendre a fer-ho per convertir-se en persones vertaderament “educades”. Aquest força de l’ànima la necessitem tots. És la més gran de les virtuts; si no la posseïm, difícilment podrem conservar les altres.

Publicat al diari Segre. Secció cave canem. Autor Ramon Camats          14 d’octubre de 2007

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: La força de l’ànima

  1. jo mateix diu:

    Hi ha tres formes bàsiques d’actuar i depen del factor bio-psico-social que afecta a cadascuna de les persones per diferent… Aquests tres comportaments són: pasiu, assertiu i agressiu. és ben cert que el mètode assertiu aconsegueix (per estudis) millor resultats, però tampoc podem reduir el nostre comportament sempre a una rutinaria explicació… podem mostrar una façana agressiva, i fins i tot pasiva en alguns moments, però sempre amb un fi assertiu… tot i això està clar que som persones i el cavall indomable del que parlava Aristòtil sempre hi serà al nostre interior. No podem controlar tots els impulsos però si moderar-los i redireccionar-los.

Els comentaris estan tancats.