Ensenyar plaent

Els pedagogs, segurament inspirats per les paraules d’Horaci que donen títol a l’article, diuen que la manera més eficient d’educar un grup d’alumnes és fer-los gaudir del procés d’aprenentatge. Instruir delectant és el mot exacte. Per aconseguir-ho, el mestre ha de presentar la matèria de la manera més agradable possible, estalviant a les tendres criatures els aspectes més cantelluts dels assumptes, ha de minimitzat les dificultat de comprensió simplificant els temes a tractar i reduint-los a “continguts mínims”, segons exigeix l’esperit del darrer eufemisme didàctic.

Plató, a la República (536e-537a) diu que “no hi haurà necessitat d’emprar la forçá per a l’educació dels infants; molt al contrari, caldrà ensenyar-los jugant” Aquestes paraules, que vistes des d’ara semblen profètiques, han estat, juntament amb les d’Horaci, lletres de capçalera de tots els corrents pedagògics contemporanis. En efecte, unes i altres contrasten, joiosament, amb el vell axioma “la lletra amb sang entra” i, per tant, a molts els van semblar la panacea o remei universal que havia de regenerar el nostre sistema educatiu i conduir els alumnes de l’apatia a l’entusiasme i de la ignorància al saber.

Aquest “aprendre jugant”, tan ensucrat i entendridor, ha combinat de meravella amb una època caracterizada pel descrèdit del saber, on el model dels participants d’Operación Triunfo, que sense fer ni saber res són famosos i guanyen diners, és més atractiu que el del savi estudión que la ignorància pinta vell, aclaparat i lleganyós.  Aquest model ha maridat amb el format “zappint” de la dicàctica: els alumnes, incapaós d’escolcar atentament més de deu miniuts seguits –que és el que duren els intermedis de les pauses publicitàries de la TV- són educats per professors que no tenen més remei que adaptar-se a l’atenció dispersa i intermitent de què són capaces les tendres criatures.

Tot plegat, és clar, ha pervertit les –en el seu context- assenyades paraules de Plató i Horaci, tan estudiosos ells. Ara estem en l’època que del “fast food intel·lectual”, un època que valora la simplificació sense elaboració, que no vol saber que aprendres és lent i exigeix interès i constància. Ignorem, i és un ignorància culpable, que no valorar l’esforç del treball i de l’estudi condueix a la misèria del pensament i a la decadència de la cultura.

 

 

Publicat al diari Segre. Secció cave canem. Autor Ramon Camats

14 d’octubre de 2007

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.