El lleure escolar

La meva padrina Mercè va començar a treballar de minyona als onze anys; era encara una nena. Estem parlant de l’any 1924, i el seu, no era pas un cas únic: a pagès, molta canalla es guanyava les garrofes quan encara estava en edat de jugar aj nines o a tocar i parar. Les criatures d’aleshores, llevat que fossin de casa bona, no anaven a escola més que el just per aprendre les quatre lletres i fer els números imprescindibles. Avui en dia parlaríem d’explotació infantil i posaríem el crit al cel. En realitat, les coses s’han de jutjar segons les circumstàncies. En aquella època es tractava d’un fenomen comú: els pares, per bé que coneixien els beneficis potencials de l’estudi, feien que els fills es posessin a treballar de ben joves per tal que ajudessin a sostenir la família.Ara l’escolarització és obligatòria i gratuïta fins als setze anys. Hem donat un enorme pas endavant en menys d’un segle, val la pena de remarcar-ho. I tot s’ha fet gràcies a la contribució de dos ordres, un de públic i un de privat. El públic no és altre que l’estat, que assumeix una part important de les despeses de la vasta infraestructura educativa. El privat és el de cada família, en què els pares, amb el seu treball, fan possible que els seus fills gaudeixin d’un lleure educatiu que fa un segle resultava impensable.El terme “escola” prové del grec “scholé”, que significa temps de lleure, d’esbarjo, de pausa en la feina. El terme llatí, “schola”, molt similar al grec, afegí aviat el matís d’ocupació científica o intel·lectual que hom fa durant el temps d’oci, durant els recessos del treball físic. I també, és clar, el de classe o aula, que és el que s’ha difós més amplament a totes les llengües europees. Així, el lleure escolar és aquell temps de què disposaven els joves, gràcies a l’esforç de la societat sencera, per a dedicar-se a la seva formació com a persones i ciutadans.Per aquesta raó resulta sorprenent comprovar que un nombre significatiu de nois i noies en edat escolar consideren una càrrega insuportable allò que en realitat és un privilegi. Quants d’ells assistirien a classe si no fos obligatori?Estic ben segur que avui, en alguns indrets del món, moltes criatures no demanarien altra cosa als Reis Mags que el regal -immens, extraordinari- del lleure que fa possible l’escola.

Ramon Camats, cava canem. Publicat al Diari Segre el 5 de gener de 2008

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.