DIDÀCTICA

Sovint sento dir que les preguntes que es plantegen els pedagogs no són més que collonades, que les teories educatives que aspiren a definir i guiar la pràctica docent a les escoles i instituts són purament especulatives i pràcticament inútils. Això ho he escoltat tant de llavis de mestres com de pares. Es tracta de persones que opinen que per ser un bon mestre n’hi ha prou de conèixer bé la matèria a impartir i disposar dels recursos i habilitats necessaris per mantenir l’ordre i la disciplina dins de la classe. Les mateixes persones afegeixen que les anomenades estratègies didàctiques per atredre la diversitat, per adaptar-se als diferents ritmes d’aprenentatge, als interessos dels alumnes o als coneixements previs d’aquest, etc.., es resumeixen en una: exposar clarament i correcta els temes, aclarir els dubtes que els alumnes puguin tenir, for-los fer exercicis, redaccions i el que convingui perquè demostrin haver entès; esperar que facin els deures que hom els encomana, que estudiïn a casa la lliçó i que rfesponguin adequadament a les preguntes a l’hora de l’examen.

El programa educatiu clàssic, que acabo d’exposar, funciona bé normalment. Amb tot, de vegades alguna cosa falla. Fins i tot quan teòricament es donen les condicions adequades, els alumnes no ens segueixen o no volen escoltar-nos. És aleshores que es fa necessari un replantejament; no n’hi ha prou de saber què s’ha d’ensenyar i quant cal fer-ho. També és necessari trobar la millor manera, això és, el com. Valgui una al·legoria d’exemple per al que vull dir: un individu tenia un gat d’angora i el veterinaria, en una revisió, li va recomanar que li donés una culleradeta d’oli d’oliva cada dia, que això garantiria la salut de l’animal. Aquest individu va seguir al peu de la lletra les instruccions: agafava el gat, l’immobilitzava entre els seus genolls, li obria el garganxó i li buidava una cullerada de l’oli prescrit.

El felí, però, sempre es resistia vigorosament a rebr la medicina. Un dia, amb un cop d’urpa, el gat féu caure la cullera ja plena. Sorprès, el seu propietari va contemplar com l’animal es posava immediatament a llepar el terra. L’oli li agradava! I tant que havia costat fer-li empassar fins ara! Era evident que només hi havia una cosa que no era del seu gust: la manera d’administrar-li.

Ramon Camats, cava canem. Publicat al Diari Segre el 19 d’abril de 2008

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.